Carles Castro
La moderació viu aquí
(La Vanguardia, 10 de noviembre de 2013).

La negociació no és una ciència exacta; per això els resultats no són sempre els mateixos. I, justament, el contenciós territorial entre Catalunya i l'Estat espanyol és una d'aquestes situacions endimoniades que porten a preguntar-se si serà cert que "en gairebé tota mena de conflicte sempre hi ha la possibilitat de negociar un resultat mútuament acceptable". Tanmateix, quan els que voldrien negociar no poden, i els que podrien negociar no volen, el bloqueig s'eternitza sense que ningú no sàpiga molt bé si el temps s'ha convertit en un aliat o en un enemic.

En el cas del conflicte català, és possible sortir d'aquest bloqueig estèril i potencialment suïcida? Tenen possibilitats els brots verds del diàleg que s'han insinuat en les últimes setmanes? I ja posats en matèria: si realment existeixen solucions acceptables per a les dues parts, com cal aconseguir que tirin endavant en detriment de les actituds més intransigents?

Els negociadors experimentats jutgen que "és imprescindible tenir clar des del començament quines coses no són negociables, per no alimentar falses expectatives i aspirar a resultats realistes". A partir d'aquí, i amb la voluntat de contribuir a il·luminar un camí encara opac, un ventall d'experts ha dibuixat per a La Vanguardia les possibles línies de sortida a la qüestió catalana, sempre supeditades a la viabilitat. Aquestes són les respostes.

Hi ha una tercera via?

La pregunta del milió: hi ha alguna solució intermèdia entre ruptura i immobilisme que pugui ser acceptable tant per a Catalunya com per a la resta d'Espanya? Josep M. Colomer, professor d'investigació de l'Institut d'Anàlisi Econòmica del CSIC, creu que, precisament, "l'única solució duradora és intermèdia. A Europa -afegeix- la democràcia sols podrà sobreviure si queda estructurada en un conjunt de governs a múltiples nivells (local, autonòmic, estatal, continental), en què els poders estiguin dividits i compartits, de manera que cap d'ells no pugui pretendre una sobirania real i efectiva". I conclou amb un argument de pes: "Això és, més o menys, el que hi ha als Estats Units, on a ningú no se li ocorre, almenys des de la mortífera guerra civil del segle XIX, reivindicar la sobirania dels estats. Allà tampoc no hi ha tornat a haver moviments de secessió".

Per la seva part, Ignacio Lago, professor de Ciència Política de la UPF i membre de l'Institut Juan March, considera "l'opció més probable un canvi pactat de l'statu quo sense tocar la Constitució". I el concreta: "Es tractaria d'aprovar un sistema de finançament autonòmic més favorable per a Catalunya". Però Lago creu que "per arribar a aquest acord seria imprescindible que la independència de Catalunya es tornés inviable econòmicament com a conseqüència d'un no rotund de la Unió Europea al seu ingrés".

En canvi, Joan Antón-Mellón, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, aposta per "una reforma constitucional que dissenyés un model d'organització territorial de l'Estat en un sentit federal, on tots els ciutadans se sentissin còmodes i partícips d'un projecte comú". I això acompanyat d'"un finançament adequat com a Alemanya o a Suïssa i amb un nivell competencial clar i indiscutit". Però abans, afegeix Antón-Mellón, el Partit Popular ha de "superar la visió essencialista d'Espanya i el PSOE el jacobinisme". Segons el seu parer, tots dos partits han d'entendre que s'enfronten a "un tema de repartiment de poder i que els problemes de les democràcies se solucionen amb més democràcia. I òbviament -conclou-, l'admissió del dret a decidir és el pas previ".

Al seu torn, Sandra León, professora de Ciència Política a la Universitat de York, assenyala "que la ruptura unilateral i l'immobilisme representen la negació de la política com a mecanisme per donar solució a les demandes que formulen la majoria dels ciutadans a Catalunya". "En democràcia -afegeix aquesta experta en política autonòmica-, l'únic cert han de ser les regles del joc polític en el qual es dirimeixen els conflictes". Per això, considera que la solució passa "per la normalització del conflicte polític, treure'l a la llum i portar-lo al terreny dels arguments, del diàleg i de les possibles alternatives: federal, confederal, Estat propi...".

En aquest sentit, Lluís Orriols, doctor per la Universitat d'Oxford i expert en opinió pública, situa la viabilitat d'una tercera via, entesa com a solució intermèdia, en la mateixa societat catalana: "Malgrat la contundència d'algunes enquestes publicades recentment, a Catalunya no hi ha una majoria clara favorable a la independència". Orriols assenyala que "els elevats percentatges de catalans que optarien per la papereta del sí en un eventual referèndum s'expliquen perquè una porció considerable de federalistes, o de ciutadans que desitgen més autonomia, prefereixen una ruptura abans que mantenir l'statu quo". Per això, aquest professor de la Universitat de Girona adverteix: "Si el Govern espanyol plantegés seriosament una tercera via, és probable que una majoria clara de l'opinió pública catalana acabés donant l'esquena a la independència i acceptant aquest escenari".

Finalment, Enric Ucelay-Da Cal, catedràtic d'Història Contemporània a la UPF, considera que "el Govern català i el Govern espanyol estan ficats en una partida de pòquer, en la qual abans hi va haver altres jugadors que han deixat les cartes sobre la taula i s'han apartat de la gran aposta". Ara bé, l'historiador Ucelay es mostra escèptic sobre la viabilitat d'una solució intermèdia: "No està clar que es pugui promoure un acord entorn d'una fórmula política, maximalista per a uns i minimalista per als altres, que pugui vendre's a tot arreu com una victòria que satisfaci el públic d'una capital i resulti acceptable per a l'altra". "Fins ara -subratlla- el consens es fonamentava en paraules amfibològiques, equívoques o ambigües (Generalitat no equival a una generalitat) i diners. Avui falten diners i es demana concreció, una combinació nefasta".

L'escenografia de la negociació

Suposant que existeixi una solució intermèdia, com s'hi arriba? És millor una negociació discreta a càrrec dels moderats dels dos costats o un procés obert en el qual la moderació acabi imposant-se al radicalisme?

Per a Josep M. Colomer, "el que fa falta és voluntat d'acord i esperit negociador, com els que van desenvolupar en els anys setanta del segle passat els protagonistes de la transició". "Aquelles estratègies -precisa el professorColomer- no van ser una xacra generacional, com sembla que alguns adolescents voldrien pensar, sinó que van ser induïdes pel temor a una catàstrofe". Per això, afegeix, "en la mesura que l'abisme també es vagi obrint ara, hi haurà una altra vegada incentius per a la negociació i el pacte".

Des d'aquesta mateixa perspectiva, Ignacio Lago considera que "tant CiU com el Partit Popular tenen incentius per trobar un acord. La qüestió clau és que cap d'ells no pot aparèixer com el perdedor". Per això, aquest expert en sistemes electorals considera crucial "un hipotètic no de la Unió Europea" a l'ingrés de Catalunya, ja que llavors "l'opció de la independència perdria força, sobretot entre els catalans que fan anar arguments econòmics i pragmàtics per defensar-la, així com entre les elits econòmiques catalanes". En aquest context, "un acord resultat d'una negociació discreta dins de la Constitució espanyola, però amb un canvi del sistema de finançament, seria acceptable per a CiU i PP". Aquest seria el punt de trobada entre la consulta com a opció preferida de CiU, i el manteniment de l'statu quo com a primera preferència del Partit Popular. Però per això, insisteix Lago, "ha de ser la UE la que tanqui la porta en termes econòmics a la independència". "Sense oblidar -afegeix- que ni el PP ni CiU no són actors unitaris i hi ha diferències dins de cada un d'ells".

Per la seva part, Lluís Orriols constata que "en els últims anys el discurs antiautonomista ha calat profundament en la resta d'Espanya i que aquest clima d'opinió tan advers condiciona molt el tipus de negociació a què pot enfrontar-se un president amb escàs lideratge com Mariano Rajoy". Per això, Orriols aposta per "una negociació discreta, que donaria al president gran marge de maniobra per assolir acords".

Joan Antón-Mellón coincideix que "la discreció és necessària en política", però subratlla que "la importància del procés fa necessari que els ciutadans puguin escollir tenint la informació adequada sobre les conseqüències de les decisions; sense demagògies ni manipulacions de sentiments". Aquest especialista en estudis d'intel·ligència lamenta que no s'estigui "produint un debat serè, amb secessionisme màgic, d'una banda, i arguments de la por, per un altre; i només la societat civil catalana està donant mostres d'un grau molt elevat de cultura cívica democràtica". Per això, Antón-Mellón adverteix que "la legitimitat d'una possible solució està en àmplies majories polítiques i socials, no en cercles reduïts i elitistes".
També la professora Sandra León es mostra reticent a una negociació discreta. "Les reivindicacions de la societat catalana -assenyala- tenen a veure amb la demanda d'expressar democràticament les preferències sobre si vol o no que Catalunya es mantingui a dins d'Espanya, i això no sembla encaixar bé amb un procés que sigui resolt exclusivament per negociacions entre elits". Aquesta doctora en Ciències Polítiques per l'Institut Juan March preveu més dificultats "si els contactes no són públics i oberts" i xifra "l'èxit de la negociació" al fet que "efectivament els moderats dins de cada grup tinguin prou pes com per ser vistos pels seus membres com a legítims interlocutors".

Ucelay, historiador de referència, ho resumeix en altres termes: la "publicitat donada" a l'enfrontament, "el pes de l'apostat i les regles mateixes del desafiament no permeten un arranjament previ. S'ha posat massa sobre la taula". Segons el seu parer, un acord entre bastidors "constituiria una trampa grollera per als respectius seguidors". I en un símil de l'actual univers mediàtic, Ucelay recorda que "el torn va molt controlat de cara als espectadors".

Un pronòstic

L'èxit d'una negociació depèn que els antagonistes estiguin disposats a l'intercanvi. I en aquest cas, quin és el pronòstic dels experts?

Colomer es limita a emetre una crua advertència: "Si en comptes de negociar amb les institucions centrals de l'Estat, alguns s'atrevissin a fer una declaració unilateral d'independència des del Parlament, provocarien una crisi que col·locaria no sol Catalunya sinó també l'Estat espanyol en una posició marginal en la Unió Europea. Com un altre cas de conflicte no resolt a la perifèria meridional: els Balcans de l'Oest".

Ucelay, un dels especialistes més importants en el nacionalisme català, se cenyeix també a l'experiència històrica: "No és la primera vegada en els últims cent anys que Govern (català) i Govern (espanyol) aposten fort". Per això adverteix: "O un, el que desafia, trenca la banca (el jugador rival) o es queda sense més ni més amb el que porta: sense casa, ni cotxe, ni rellotge, ni res".

Per la seva part, Lluís Orriols recorda que és "l'immobilisme del Govern central el que alimenta el suport a la independència entre els catalans", i per això "no és descartable que l'Estat acabi per entendre que, pel seu propi interès, ha de moure fitxa i acceptar superar l'actual statu quo". Irònicament, afegeix, "quan el Govern central es decideixi per iniciar algun tipus de negociació, sigui acceptant la consulta o proposant una tercera via, serà quan es produeixi un punt d'inflexió i la tendència favorable a la independència es reverteixi".

Sandra León coincideix que "existeix una demanda majoritària de canvi a Catalunya que transcendeix els partits i va més enllà de la capacitat de les elits polítiques per activar o desactivar certs assumptes. I a aquesta demanda, tard o d'hora, hi haurà de donar-se resposta". Això sí, aquesta professora recorda que "els incentius del PP per fer algun tipus de concessió semblen menors en el curt termini, ja que l'opció immobilista li pot reportar amplis rèdits electorals". Però també creu que el resultat final "dependrà en gran manera de les fractures entre i dins dels partits que han estat protagonistes en impulsar el referèndum sobre la independència: CiU i Esquerra Republicana". A partir d'aquest complex escenari, "és previsible que el resultat final transcendeixi àmpliament les reformes puntuals en l'àmbit del finançament", com inicialment pretendrà el PP.

Joan Antón-Mellón confia que "es produirà un acord raonable i democràtic en la línia apuntada (un model d'organització territorial de l'Estat en un sentit federal), per evitar que els esdeveniments descontrolats requereixin improvisacions d'urgència". Els arguments d'aquest director de línia d'investigació al Centre de Recerca del Risc es basen en la descarnada realitat: "Tota la societat catalana i espanyola s'hi juga molt". I la magnitud del desafiament suposa que "és l'hora dels estadistes i que els partits polítics i el conjunt de la societat superin un statu quo que presenta indubtables dèficits democràtics".

En qualsevol cas, i tal com recorden els experts en processos de negociació: que ningú no oblidi que un resultat desequilibrat i insatisfactori, fruit d'una correlació que permeti avantatges massa favorables a una de les parts, deixa oberta la porta que el problema torni amb més virulència en molt poc temps.

O dit en altres paraules: quan es dóna un cop de porta al futur, aquest acaba entrant finalment per la finestra enmig d'un terrabastall previsible.

Encuesta

¿Debería autorizar el Gobierno el referéndum para decidir si Cataluña continúa unida a España o no?

Respuesta total de España: NO el 51´1%, SI el 44´8%, NS/NC el 4´1%

Respuesta de España sin Cataluña: NO el 58´4%, SI el 36´8%, NS/NC el 4´8%

Respuesta de sólo Cataluña: NO el 78´7, SI el 19´6%, NS/NC el 1´7%

Preferencias territoriales en 2005 y 2013 según la identidad de los ciudadanos de Cataluña

Únicamente catalán: un Estado independiente el 45´4% y el 93%, un Estado dentro de una España federal el 40´4% y el 5´6%, una comunidad autónoma de España el 5% y el 1%, una región de España el 1´8% y el 0%

Más catalán que español: un Estado independiente el 14% y el 59´5%, un Estado dentro de una España federal el 59´3% y el 31´9%, una comunidad autónoma de España el 19´5% y el 7´6%, una región de España el 1´4% y el 0´6%

Tan catalán como español: un Estado independiente el 3´9% y el 16´5%, un Estado dentro de una España federal el 27´3% y el 26´9%, una comunidad autónoma de España el 53,3% y el 47´3%, una región de España el 7% y el 9´4%

Más español que catalán: un Estado independiente el 3´8% y el 12´5%, un Estado dentro de una España federal el 4´8% y el 15%, una comunidad autónoma de España el 81% y el 52´9%, una región de España el 9´5% y el 19´6%

Únicamente español: un Estado independiente el 2´6% y el %, un Estado dentro de una España federal el 7% y el %, una comunidad autónoma de España el 59´6% y el 50%, una región de España el 20´2% y el 18´1%