Febrer 2021.
Des que vaig llegir el llibre De genes, dioses y tiranos. La determinación biológica de
la moral (Cela, 1985), en el qual em vaig basar en un dels assaigs del meu llibret A la
luz de la ciencia (Loras, 2002), el tema de l’origen de la moral des d’una perspectiva
evolucionista m’ha apassionat, perquè no puc creure en allò que el gran primatòleg
Frans de Waal anomena teoría de la capa, un dels principals defensors de la qual va ser
Huxley, el bulldog de Darwin, en oberta contradicció amb el seu mestre i la seua teoría.
La teoría de la capa concep la nauralesa biológica humana com a competitiva a ultrança,
egoísta i despietada, com segons ell era la natura, i considera la moral com una capa
superposada en aquesta naturalesa lamentable que faria possible, amb una vigilància
constant, una societat suportable. Hi ha molts cultivadors d’aquesta teoría, tots els quals,
des de Hobbes, passant per Rawls (amb el seu contracte social) fins a Dawkins
(Dawkins, 1993), coincideixen en la idea que la nostra naturalesa animal ens fa
despietats i ho corregim inventant la moral. El problema d’aquesta posició és que cap
dels seus defensors és capaç d’il·lustrar-nos, amb fets i no amb filosofía, sobre quin és
l’origen de la capa. Encara, els qui creuen en déus bondadosos, ens dirigeixen en
aquests personatges, però els altres ens porten a creure que la capa té un origen
misteriós i segurament miraculós. De fet, enlloc de les seues obres ens diuen d’on ve
aquesta capa superposada a la nostra naturalesa. La meua impressió és que estos
defensors de la teoría de la capa tenen una visió del món, més que no pas idealista,
cristiana que ens carrega amb el pecat original, del qual ens salvà la intervenció suïcida
del Fill de Déu, encara que molts, com destacadament Dawkins, es vanten d’un ateisme
de pedra picada.
