eltemps.cat, abril 2018
Propostes, perspectives i límits d’una mesura econòmica amb molts matisos, formes i filiacions polítiques dels seus defensors.
Els vaticinis apocalíptics dels qui consideren que la intel·ligència artificial pot tenir l’efecte de la desocupació en diversos sectors laborals ha donat un impuls inesperat a la proposta de la renda bàsica. La possibilitat que un nombre significatiu de ciutadans es quedin sense ingressos podria generar una paradoxa: problemes en la societat de consum, sobre la qual s’han bastit els nous imperis tecnològics. I és així, en part, com una idea que ja fa més de trenta anys que es va articular al voltant d’una xarxa d’acadèmics i activistes a nivell mundial ha irromput amb força en el debat públic.
Però les preguntes sobre la manera com s’implementa, com es finança i quins objectius persegueix, ha fet que un ampli ventall de sensibilitats polítiques breguin per apropiar-se el terme. D’aquesta manera, amb els defensors de tota la vida de la proposta a casa nostra, avui des d’anticapitalistes fins a liberals, fiquen cullerada en una discussió plena de matisos i postures. EL TEMPS dona veu a alguns dels defensors de la renda bàsica.
Una renda ‘republicana’
Lluís Torrens, de la Universitat Pompeu Fabra; Jordi Arcarons i Daniel Raventós, ambdós de la Universitat de Barcelona, són tres primeres espases en la defensa de la renda bàsica. La seva idea s’explica detalladament en una de les Notes d’Economia del Departament homònim de la Generalitat de Catalunya, publicada l’any 2016. En la introducció, tots tres oposen el concepte de llibertat negativa liberal —l’absència d’interferències del poder— al de llibertat republicana. Aquesta segona accepció conté, a més de la no interferència, la noció d’autonomia material dels individus. Raventós explica a EL TEMPS que la seva proposta es fonamenta en la provisió d’una “existència material garantida” al receptor, és a dir, en garantir-ne la seva autosuficiència. Un instrument, escrivien a la Nota, amb el qual “debilitar la capacitat disciplinadora del capital”.
El diputat per Podemos-Elkarrekin al parlament basc, Julen Bollaín, reivindica explícitament aquesta cosmovisió republicana. Considera que defuig d’aquelles interpretacions de la renda bàsica que la situen com un ingrés substitutiu de les prestacions que ofereix, avui, l’Estat del benestar. Daniel Raventós remet a la proposta de finançament entregada a la Generalitat per constatar que, tal com l’han dissenyada, “no es toca ni un euro ni de l’educació ni de la sanitat”.
La idea dels acadèmics i el diputat esmentats és la renda bàsica que es va conceptualitzar a mitjan 80 a la coalició internacional Basic Income Earth Network (Xarxa Terrestre de la Renda Bàsica). La d’una mesura per garantir que tothom tingui un ingrés monetari. En la discussió del camp de la filosofia política, quan es pregunta què és millor, si donar autonomia material en espècie —en serveis públics— o en efectiu als individus, aquest grup respon que els dos, i justifica la transferència dinerària per la llibertat que dona a l’hora de triar on invertir-la. Per a ells, aquesta transferència no ha d’estar condicionada a cap situació particular: s’ha de garantir a tot ciutadà pel simple fet de ser-ho. Però això, com es paga?
A la Nota d’Economia esmentada les mesures proposades són una reforma de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) consistent en una integració de la base de l’estalvi a la base general, l’eliminació de la compensació entre rendiments, dels mínims personals i per circumstàncies familiars i de les reduccions sobre la base imposable i de les deduccions sobre la quota, i un tipus únic impositiu sobre totes les rendes, excepte la renda bàsica, que no està gravada.
Una proposta que es podria complementar, d’acord amb els autors, amb una revisió del càlcul de l’IRPF, impostos addicionals, eliminació de tipus reduïts i compensacions de l’IVA mitjançant la renda bàsica, l’eliminació dels topalls de cotització de la seguretat social, l’harmonització de l’impost de successions i donacions i una millora en la lluita contra el frau i l’elusió fiscal.
Una renda contra el capitalisme
La mesura, però, compta amb aportacions crítiques des de l’esquerra. El filòsof César Rendueles considera que, pel fet de ser la renda bàsica un dret individual, és compatible amb una àmplia gamma de sistemes polítics i polítiques públiques, “incloses posicions mercantilitzadores que aposten per la destrucció dels serveis públics de tot tipus”. En canvi, el desenvolupament de l’Estat del benestar, diu Rendueles, implica mecanismes col·lectius com el de la negociació sindical a través dels comitès d’empresa o polítiques públiques pensades per a grups específics, com les famílies. Sobre aportacions semblants se sostenen visions que veuen en la renda bàsica un instrument que servirà per superar el capitalisme.
El sociòleg i economista marxista d’origen gallec, exalumne d’Oxford i la London School of Economics i part del Seminari d’Economia Crítica Taifa, José Iglesias, creu que la proposta, tal com l’han dissenyada Raventós, Arcarons o Torrens, deixa intacta la propietat privada dels recursos productius que generen la riquesa d’un país. En una entrevista a la revista basca Talaia, Iglesias considera que els “seus defensors la reivindiquen basant-se a identificar-la amb la pobresa”. Així, segons ell, molts valedors de la renda bàsica legitimen la seva proposta, només, en la pobresa present. És per aquest motiu que la mesura que ell planteja compta amb un afegitó per la cua: és la Renda Bàsica dels Iguals (RBis).
Com la renda bàsica anterior, la quantia que hom hauria de percebre seria, com a mínim, equivalent al llindar de la pobresa. Però, a més, acompanya la proposta amb la creació d’un fons comunal de RBis (Focorbis) de contribució obligatòria, del qual cadascun dels beneficiaris percebrà un 80% en mà i el 20% restant destinat a la producció, adquisició i gaudi de béns i serveis comunals. Per a Iglesias, la RBis es finançaria, en part, amb els impostos provinents de les rendes del treball i el capital, i de l’altra, amb la reassignació de la despesa pública, reorientant-ne les prioritats.
Tant el Focorbis com aquesta modalitat de renda bàsica s’inscriu en la lògica de brúixola promoguda pel col·lectiu congregat a l’entorn del llibre de Sobiranies, amb altres membres de Taifa. Una eina amb la qual poder orientar una transformació social a tots els nivells cap a una societat postcapitalista.
Marina Sánchez Cid, economista feminista, enumera, sense fer-les seves, les diferents mirades que travessen la proposta de la renda bàsica des dels feminismes. Hi ha aproximacions que entenen que una transferència d’aquest tipus no intervé o, fins i tot, podria reforçar el rol de cuidadores de les dones. D’altres, que és una oportunitat, justament, per “trencar amb la dependència vers la família patriarcal”, i donar autonomia mitjançant l’accés a la renda. Els ecologismes es pregunten, segueix Sánchez Cid, sobre l’impacte en el medi ambient pel previsible increment del consum, i els feminismes antiracistes sobre qui tindrà dret a aquesta renda i qui no, o quins impactes pot tenir en la relació nord-sud.
La seva contribució, respecte a la dels autors de la nota d’economia, introdueix la premissa que “no tota la classe treballadora es troba en la mateixa posició”. Per a Marina Sánchez Cid, tot plegat té a veure amb com organitzem el treball, com es pensen les pràctiques col·lectives i a reapropiar-se el poder de decisió sobre com viure. “La renda bàsica universal pot ajudar, però moltes feministes apostem per posar la mirada en l’esfera no remunerada de l’economia, com el treball domèstic i de cura, i pensar pràctiques que caminen cap a un món més comú”, sosté.
Una renda garantida i una mica més
En aquest debat també hi ha cabuda per a visions molt més possibilistes, com la del professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, José Antonio Noguera, o el de la Universitat de Saragossa, Pau Marí-Klose. Els dos coincideixen a considerar que és possible assolir efectes semblants als d’una renda bàsica universal (no condicionada) partint d’una renda garantida com les que s’estan implementant al Principat i al País Valencià, o la que ja fa dècades que existeix al País Basc. Una idea que César Rendueles comparteix.
En un article de 2015 publicat a Agenda Pública, Noguera ja apuntava que la universalitat de la renda bàsica podria ser més nominal que real degut a la complexitat tècnica, el cost i les dificultats administratives d’implantar-la amb relació a les transferències condicionades. En el mateix text, l’acadèmic proposa, per tal de pal·liar els efectes perniciosos d’una renda garantida, crèdits fiscals o bonificacions als ingressos per treball com els que ja es practiquen al País Basc, o la divisió de les prestacions familiars entre els membres adults de la llar amb les corresponents escales d’equivalència. Per a ell, no es tractaria tant d’una discussió entre condicionalitat o incondicionalitat, sinó de “com es distribueixen socialment els costos d’un programa de garantia de rendes”.
Marí-Klose va encara més enllà i considera inviable la implementació de la renda bàsica universal des del punt de vista polític i institucional “perquè implica un replantejament complet de la fiscalitat i l’administració”.
I per tal de complementar la condicionalitat de la mesura, Jose Antonio Noguera entén que, en paral·lel, cal caminar cap a un model de treball més garantista, amb un sou mínim interprofessional per sobre de la renda bàsica, per l’apoderament dels sindicats i l’afavoriment de la concentració empresarial pel problema endèmic de la mida de les empreses a l’Estat.
Una renda ‘liberal’
Però, tal com afirmava Rendueles, el caràcter individual de la transferència de rendes la fa compatible amb un ampli espectre de propostes polítiques, inclosa la del liberalisme. Una visió que l’economista i membre del think tank Catalans Lliures, Roger Medina, defensa.
Medina es mostra crític amb el model subjacent en la proposta de Daniel Raventós i companyia: creu que no és sostenible augmentar els tipus impositius de forma tan substancial sense tenir en compte l’efecte dinàmic que la mesura pot produir. El concepte d’elasticitat en l’economia es refereix als canvis que experimenta una variable dependent d’una altra. Com per exemple, l’efecte que té l’aplicació d’un impost en un article sobre la seva venda. I així, diu l’economista, si estimes l’elasticitat fiscal, en apujar els impostos als tres decils de renda més alts cal tenir en compte la possibilitat que la base imposable caigui en un 30%.
Sosté la seva afirmació amb les últimes dades sobre la recaptació de l’IRPF a l’Estat espanyol, on el percentil de persones que tributen més de 600.000 euros s’esfondra de manera dràstica.
Un treballador estàndard, sosté Roger Medina, pot deixar de treballar una mica i passar a cobrar a través de les rendes del capital, les transferències de les quals tenen una base d’estalvi més baixa. Mentre que les persones amb més ingressos —i que més tributen— tenen un marge de decisió entre oci i consum que és molt més volàtil que el que pot tenir un treballador habitual. La pressuposició que tot romangui inalterable en simulacions del regne de l’economia amb qualsevol canvi de tipus impositiu condueix a errors, creu Medina. “Jo tinc els meus dubtes que l’IRPF continués recaptant els 72.000 milions que recapta ara, o que augmentés la recaptació”, rebla.
Per entendre la viabilitat d’una proposta com la plasmada en la Nota d’Economia de la Generalitat, continua Medina, cal comprendre que es tractaria d’un ingrés brut al qual caldria restar-hi qualsevol altra prestació que es rebés. D’aquesta manera, si un pensionista rep 8.000 euros l’any i la renda bàsica ascendeix a 10.000 euros, el cost net és de 2.000 euros. Algunes estimacions situen el cost de la renda bàsica universal en uns 90.000 milions d’euros, una partida pressupostària que resultaria de sumar la recaptació de l’IRPF i l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats en plena bombolla immobiliària. Anys ens els quals es van recaptar xifres rècord. Aleshores, recorda l’economista, l’impost de societats representava cinc punts percentuals del PIB espanyol. Avui es recapten menys de dos punts. I els beneficis fiscals com els IVA reduïts no ajuden.
La suma de les tres grans figures impositives un cop ha passat pel sedàs dels beneficis fiscals, ascendeix a menys de 40.000 milions d’euros. Amb tot, encara quedarien 50.000 milions d’euros nets per arribar als 90.000 milions: l’equivalent a la xifra de dèficit que hi havia a l’Estat fa tres anys.
Partint d’aquestes dades, al think tank de Medina entenen la renda bàsica com una assignació monetària incondicional en substitució dels serveis públics. És sota aquest prisma que volen promoure el paradigma de “societat del benestar”, inspirada en el model neozelandès i l’impost negatiu sobre la renda de Milton Friedman, per “incentivar” —afirmen— “que els ciutadans siguin més autònoms i ampliar les possibilitats d’elecció”.
D’acord amb aquesta idea, però, a curt termini, Medina se sent còmode en la defensa de l’anomenat Crèdit per Ingrés del Treball (EITC per les seves sigles en anglès), una renda condicionada a la feina i amb una llarga tradició als EUA. I una proposta que subscriu també l’exconseller català d’Economia, Andreu Mas-Colell, qui no acaba de veure clara la supressió total de l’Estat del benestar, ja que, considera, caldria garantir la provisió (i l’obligació) de l’escolarització, per exemple.
Menys optimista es mostra amb l’EITC i amb la renda bàsica en totes les seves formes i sistemes Juan Ramón Rallo, jurista i economista liberal. Per a ell, la millor de totes les rendes bàsiques és no pagar impostos, ja que considera aquesta mesura, en potència, com una fórmula que condueix a una “individualització irresponsable”, i que pot arribar a subvencionar comportaments antisocials que en un context com l’actual penalitzarien. Una manera de finançar “el caprici de la hiperindividualitat anticomunitària”, insisteix.
I en un sentit semblant, creu que condicionar un impost negatiu al treball amb l’EITC podria subvencionar feines sense valor per a la societat que, sense aquesta subvenció implícita, no existirien. Sense oblidar que tindria efectes sobre els salaris que l’empresari podria rebaixar. Roger Medina discrepa: “L’afirmació és correcta com a model teòric, però l’evidència empírica mostra que aquest efecte és molt petit”.
El debat entre les rendes bàsiques, per la seva pluralitat, és servit entre economistes i sociòlegs de tots colors. Però com bé escriu José Antonio Noguera, mentre no s’implementi enlloc, més enllà d’iniciatives pilot i propostes condicionades, formarà part exclusiva de la batalla de les idees.
