València: Ca Revolta. 10º aniversario
Abelardo Muñoz
Un activisme possible
(Quadern. El País, 20 de gener de 2011).

Valéncia
            A les acaballes gelades de l’any 2010 difunt recentment, els més de 800 socis de l’ateneu alternatiu amb més tradició de la ciutat, Ca Revolta, han celebrat sense estarse de res la seua dècada d’existència. Un viatge a Berlín de diversos activistes fa deu anys els va fer veure la llum. Allà van veure el futur de la nova cultura alternativa urbana.

            Un espai de trobada, sense subvencions públiques ni influència de partits polítics. Un recipient on cap la comunicació i l’estímul del pensament crític. Assetjats per l’ajuntament del PP des que van obrir les portes, han mantingut el tipus. A Ca Revolta no parlen, actuen i ja anuncien connexions amb tot el País Valencià.

Castelló i Alacant també es mouen.

            Un centre on pogueren confluir el moviment cultural dispers i els nombrosos moviments socials que agiten de tant en tant la ciutat de València. Un espai de llibertat expressiva i artística on els creadors de tota mena pogueren produir idees i escapar de l’asfíxia cultural valenciana. Ciutat adormida, contaminada no sols pel boirum del CO2 sinó per una pseudofilosofia de menfotisme faller que separa barris i ciutadans.

            Impulsar la coordinació, interconnectar ansietats i lluites. Aqueix ha estat l’objectiu que a l’inici del tercer millenni es van plantejar un grup de veterans lluitadors antifranquistes, majoritàriament procedents del Moviment Comunista d’Espanya (MCE). En perspectiva i a contracorrent l’han assolit. Sortejant l’assetjament incessant del consistori de dreta que els té inclosos, per descomptat, en la llista negra. Ca Revolta ha hagut de pagar a l’ajuntament més de 60.000 euros de multes i sancions. I ací continua.

            El Moviment Comunista va ser una llegendària organització popular i antifranquista especialitzada en l’agitació i la conscienciació política dels barris populars de la ciutat. Dissolta l’organització, amb la democràcia els militants van mudar a activistes i a la lluita per una nova concepció de l’agitació popular.

            Al cap d’una dècada formen una xarxa de col·lectius que fan seu un espai multidisciplinari: artístic, musical, social, artesà. Qualsevol dia de la setmana, a les àmplies estances de Ca Revolta, poden estar reunits obrers de la Renfe contraris a l’AVE, un grup de xicotes que estudien serveis socials o els actors d’una companyia de teatre de carrer.

            ”Aquesta casa està oberta a totes les mogudes”, sentencia Enric Valero, àlies el Gat, un dels veterans, “és un recipient amb molts continguts. Facilitem el funcionament de col·lectius temàtics, sobre territori, antiglobalització..., etc. Un ateneu, en suma, com els que van funcionar durant els anys de la Segona República”.

            El seu objectiu és una nova visió de la mobilització ciutadana. Fer xarxa, diuen, i no es queden en les paraules. De vegades organitzen accions ben sonades. Com el dia que es van concentrar més de dos mil activistes davant de la seu del PP d’Elx per protestar per la seua política de destrucció sistemàtica del litoral, de convertir el territori del País Valencià en un negoci. El Gat, amb el seu barret ben collat al cap, sentencia en l’entrevista que “l’objectiu és anar acumulant forces i pensament crític”.

            Per això han contribuit a crear En moviment, una iniciativa que no vol ser una coordinadora nova de col·lectius ja existents com els Salvem, ni s’assembla gens als sindicats i als partits polítics. És un intent de reinventar un activisme urbà eficaç. Més enllà de l’anquilosat i jeràrquic sistema dels partits de les esquerres, els homes i les dones de Ca Revolta s’esforcen a demostrar que l’única cosa útil per a combatre el sistema injust és treballar més que per disciplina, com els partits, per convenciment. Mobilitzar persones per coses concretes. No oferir peixos, sinó ensenyar a pescar.

            Edifici comprat bitllo-bitllo per una cooperativa d’activistes, després d’anys de brega i amb el suport de la il·lustració indígena, aquell incert 2000 es va donar el tret d’eixida. Cristina Piris, Josep Vicent Marqués, Rafa Xambó, Ernest Garcia, Carles Dolc, Marc Granell, Alfons Cervera, Virgili Latorre, Toni Canet..., un ram de cineastes, sociòlegs, arquitectes, escriptors, juristes, va donar la cara des del principi en defensa d’un kultturcentrum a la manera holandesa. Llavors ni tan sols existia el Centre Octubre, un altre dels grans referents de la dissidència heterodoxa del País Perplex (Marqués).

            No és casual que un dels seus recipients estrela siga el Centre de Recursos Just Ramírez, que serveix per a trenar iniciatives i vincular col·lectius que lluiten en la mateixa direcció. Just Ramírez, difunt fa uns anys, ha estat un dels líders ciutadans més emblemàtics que ha tingut aquesta ciutat. El seu paper en la creació de la Junta Democràtica que va unir els partits antifranquistes a l’inici dels setanta i va accelerar la caiguda del règim va ser essencial. Lúcid arquitecte, era un home de consens. Un líder de masses genuí, un comunista somrient amb qui era impossible enfadarse. Hauria de tenir una placa o un jardí amb el seu nom al barri d’Orriols-Torrefiel. Durant els setanta, hi havia barris dormitoris sense enllumenat, jardins ni asfaltat, considerats com a ravals pels ajuntaments feixistes de l’època. La lluita incessant de les associa- cions de veïns va accelerar el canvi.

            Al cap de trenta anys aqueix moviment veïnal (que va impedir barbaritats franquistes com la destrucció del barri del Carme per a prolongar l’avinguda de l’Oest o la construcció de carreteres al vell llit del Túria) ha desaparegut. En el seu lloc hi ha els col·lectius ciutadans de base que lluiten per salvaguardar la seua ciutat i cultura.

            Dinamitzar, diuen els portaveus de l’entitat, dinamitar valors vells. Maria José, activista de Ca Revolta, rebutja la utilitat de publicar fullets ni premsa. “Començar a fer faena. Ajuntar col·lectius dispersos per a oferir una alternativa política als pro- blemes que té la ciutat. Intervenir en positiu, donar respostes”.

            Arriba al local un grup de xicotes d’aspecte indie, vénen per ser jurat d’un concurs de vídeos. Arantxa, la més jove, interpel·lada pel reporter, respon contundent, i les seues paraules demostren fins a quin punt les noves generacions han entés el missatge de Ca Revolta: “La clau és reviure les relacions humanes que s’han perdut. Reviscolar els impulsos que bullen en la colla per a la cooperació. Cal desutopitzar”.

            Els homes i les dones de l’edifici del carrer de Santa Teresa, Ca Revolta, continuen sembrant. Siguem realistes, demanem l’impossible.

Ca Revolta cumple 10 años en Valencia
(Diagonal, Sábado 22 de enero de 2011).

            Cuando uno entra en los diversos espacios del edificio Ca Revolta de la calle Santa Teresa de Valencia, podría decirse que se ha equivocado de ciudad. Decoración, desparpajo, encuentros, carteles, gentes, hacen pensar a uno que está en Amsterdam o Londres. Pero esto es Valencia, amigos. Es como aquellos kulturcentrum del Amsterdam de los años ‘70, cuando en lugares como Milkyway, un caserón de varios pisos junto a los canales, se reunía la disidencia beat.

            Cuentacuentos, performances callejeras, talleres, mercados de agricultura ecológica, audiovisuales y una feria de entidades que abarca a todas las vanguardias alternativas de la ciudad. La ONG ecologista Agró, Casa de la Dona, Escola Valenciana, Lambda de gays, lesbianas y transexuales, Salvem el Botànic, Salvem el Cabanyal… todos se juntaron para celebrar su décimo aniversario.

            Enric Valero, más conocido como “Gato” (ver entrevista en artículos relacionados) nos explica que la idea vino de la ciudad de Berlín y de sus experiencias cuando aún no se había tirado el muro. “Había allí un ambiente sensacional y un colectivo llamado Babilonia que fue el que nos lanzó a abrir algo así en Valencia”, recuerda Gato. A los 700 socios de Ca Revolta les gusta definirlo como un ateneo cultural que reivindica aquellos de la II República. Por eso, pese al acoso municipal, su actividad es incesante.

“Desutopizar”

            Es martes, y un grupo de muchachas que estudian educación social han venido a cambiar impresiones. Arantxa, que ejerce de anfitriona, lo tiene claro: “La clave es revivir las relaciones humanas que se han perdido. Cabe resucitar los impulsos que tiene la peña de cooperación. Hay que desutopizar”.

            Suena a verbo raro, pero tiene sentido. Aquí todo se decide colectivamente y lo que caracteriza la iniciativa es su falta de grandes recursos económicos. “El proceso ha sido muy positivo en estos diez años. Hemos conseguido lo que queríamos: juntar a los colectivos sociales con el mundo de la cultura, los cantautores, la gente del teatro”, dice Gato.

            Mientras hablamos con Gato y otros activistas, un grupo de empleados de ferrocarriles de vía estrecha se reúne para ver cómo se unen contra el AVE; son un grupo de unos 20 trabajadores cincuentones. En la planta baja, otro grupo de jóvenes visiona cortos para fallar un premio de documentales. Grandes fotos en las estancias de los héroes de la cultura del país: Joan Fuster, el filósofo valenciano de referencia, Ovidi Montllor, estanterías repletas de libros; jóvenes indies y grunges charlando con música de Alberto Ortega. Para estos valencianos anónimos, lo esencial es generar conciencia crítica e influir en la vida política ciudadana, “activismo real frente a problemas reales”. En los últimos tiempos han participado en sonadas y masivas protestas cívicas, como la oposición a la visita del Papa o la manifestación contra la guerra de Iraq.

“Comenzar a hacer faena”

            Uno de sus departamentos ‘estrella’ es el Centre de Recursos Just Ramirez, que sirve para tramar iniciativas y vincular colectivos. Su nombre hace honor al ya fallecido impulsor de la Junta Democrática en la Transición. Hombre de consenso y, como diría Machado, un hombre bueno. María José, activista de Ca Revolta desde su inicio, dice que no publican folletos ni prensa. “El asunto es comenzar a hacer faena. Tenemos un grupo llamado En Moviment. Y se trata sencillamente de juntar a varios colectivos dispersos con la idea de ofrecer una alternativa política a los problemas que tiene la ciudad. Intervenir en positivo, dar respuestas”.

            Lo que hicieron fue montar una cooperativa y comprar el edificio en el que se ubica la entidad. Su intención era disponer de auditorio de conciertos pero el Ayuntamiento del PP sólo les ha dado licencia de bar y sala de exposiciones y conferencias. Pero los activistas de Ca Revolta no pueden estarse quietos. A la mínima ocasión persiguen muchas de las medidas del PP valenciano. Hace pocos meses se presentaron unas 2.000 personas frente a la sede del PP de Elx para protestar por su reaccionaria política y denunciar la destrucción literal del País Valencià.

            Su peso social y político en la ciudad se evidencia en la reciente visita que les hicieron los tres principales sindicatos de clase del territorio, Comisiones Obreras, UGT y la Intersindical, que es una refundación del combativo sindicato de la enseñanza STEPV. Estaban organizando una macro manifestación para el 18 de diciembre en contra de los nuevos recortes sociales aprobados por el Gobierno de Zapatero a inicios de diciembre. Eso sí, su opinión no es muy complaciente con estos: “O se reinventan nuestros sindicatos o no van a estar a la altura de los acontecimientos”, dicen los integrantes de Ca Revolta.

60.000 euros en multas

            Hace unos meses, después de varios aplazamientos y con muchos esfuerzos, Ca Revolta liquidó por fin los 60.000 euros de deuda que mantenía con el Ayuntamiento de Valencia en concepto de multas y sanciones. El monto es resultado de una furibunda política de acoso contra el centro social por parte del Consistorio de Rita Barberá, que hace diez años trató de impedir su apertura y, después, de ahogarlo económicamente. “El primer año venían todos los días a pedir una licencia que el Ayuntamiento no da hasta un año y medio después de que abras. Durante ese tiempo nos pusieron un montón de multas, que luego no las paga nadie. Nosotros hemos tenido que pagar todas”, indica Enric Valero, de Ca Revolta.

Fortalezas

            Amplia base de socios y colaboradores: El principal activo de Ca Revolta es su amplia base social, que está compuesta por 700 personas asociadas, colaboradores y una gran variedad de apoyos externos.

            Heterogeneidad y pluralidad: El carácter abierto del centro social ha permitido que lo haga suyo una gran diversidad de colectivos y personas, que a su vez han generado una rica oferta de actividades sociales y culturales.

            Alta capacidad de dinamizar espacios: Gracias a la acogida de proyectos de todo tipo y al impulso de reivindicaciones unitarias, Ca Revolta es hoy un importante agente dinamizador del barrio y de la ciudad de Valencia.

Debilidades

Precariedad económica por acoso: La política de ahogo económico con la que el Ayuntamiento somete a Ca Revolta hace que el centro social invierta muchas energías en conseguir recursos económicos.

            Reflexión política insuficiente: La dinámica cotidiana del centro social, que obliga a gestionar multitud de actividades, hace que quede poco tiempo para la discusión reposada y la reflexión colectiva.

            Diferente implicación generacional: Aunque son muchas las personas jóvenes que pasan por Ca Revolta y realizan actividades, muy pocas se implican y permanecen tiempo en el grupo principal del proyecto.

Cristina Piris
Qui som
2003.

           
            El marc de participació ciutadana que ens ofereix el sistema és massa raquític; les escletxes que semblen existir per a deixar sentir la nostra veu són massa estretes, com bé hem comprovat a la ILP de Per l’Horta o a les mobilitzacions contra la Guerra. Les petites llibertats es fan magres, es retallen cada dia amb l’angoixa de seguretat per a conservar les misèries, i es reformen els Codis Penals amb eixa voluntat d’alçar més i més reixes front a tot això que sembla fer perillar la situació de privilegi, l’acomodació al sistema.

            Enfront del món uniforme i desigual que dibuixen els poderosos s’alça cada vegada de forma més clara la resposta ciutadana que no vol ser còmplice dels disbarats i que posa en marxa pràctiques alternatives: Galícia. Nunca máis. Exemple d’autoorganització i creativitat en la recerca de solucions front a la dimissió de responsabilitats del poder.

            La societat civil nordamericana. No en nom nostre, contra una guerra dirigida a apoderar-se dels recursos petrolífers de l’Iraq i controlar l’Orient Mitjà.

            Els Salvem, interessants vies de lluita i esperança per a l’Horta, per a la nostra ciutat.

            La Federació Escola en Valencià, suport imprescindible de la nostra llengua i cultura.

            El Moviment per Altre Món, Altra Globalització. Foro de Porto Alegre i mobilitzacions successives.

            Un mostrari ràpid de grans i petites respostes per prendre el món a les nostres mans i no delegar en els professionals de la política, recuperant el concepte digne d’aquesta paraula, tal vegada irreversible en la seua degradació, on la preocupació i ocupació pels problemes col·lectius torna a la ciutadania i trenca el monopoli dels despatxos, siguen ovals o municipals.

            D’eixos vímets està fet el projecte d’aquesta casa que ens entestem en preservar. Dels materials que pensem són imprescindibles per a resistir:

            1. La voluntat, la passió, el coratge d’atrevir-se a posar en peu lluites, iniciatives rebels, projectes concrets que semblen una bogeria, però que són possibles sobre la base de l’esforç col·lectiu. La utopia que ens serveix per a no quedar-nos en l’estret marc del que sembla possible, i atrevir-nos a somiar altres móns, altres relacions entre els humans, una transformació profunda de la societat.
            2. El pes de l’ètica, del compromís moral, que posa en marxa altres valors diferents a l’èxit, els diners, la competència insolidària, el consumisme compulsiu, l’individualisme feroç, la hipocresia, la doble moral.
            3. L’esperit combatiu i transgressor, que recupera el deure moral de la desobediència civil i personal front a la injustícia. Que s’oposa al legalisme conservador i burocràtic i confia en la lluita com a eina de canvi.
            4. L’aventura del pensament crític i novedós front a l’acomodació intel·lectual d'acollir-se als vells esquemes del passat, que busca respostes acabades -encara que no corresponguen als problemes actuals- per tal de no acceptar el vertigen de no tenir-ne.
            5. L’actitud demòcrata radical que rebutja acceptar plàcidament la desigualtat de drets ciutadans pel fet de venir d’altre país, o per raons econòmiques, culturals, de gènere, de color de pell o de vestimenta...
            6. La convicció de què tots els àmbits de la creativitat humana artística, cultural, social o emocional, són necessaris i poden donar-se la mà en el dia a dia de la configuració d’una cultura alternativa.

            Aquests són els fonaments d’aquesta Casa que volem mantenir plenament oberta al servei de lluites i iniciatives mil; d’un altre model de fer i estar al món; mantenint un espai on trobar-nos, on fer, on pensar, on gaudir... posant així el nostre granet de sorra per a fer d’aquest barri de Velluters i de València, una ciutat més viva, més crítica, més solidària i habitable.

            En aquest tràngol de problemes burocràtics amb l’Ajuntament de València, hem tingut la calidesa de la solidaritat. No era fàcil: la convivència sempre és complicada, ja ho és a casa nostra, igualment al veïnat o a la ciutat. Cercar el diàleg, buscar solucions per a poder conviure, respectar-se mútuament, també és un camí que de vegades es fa difícil transitar. Perquè el camí de la independència no és senzill en cap àmbit. Nosaltres volem fer també aquesta experiència: la de no haver de recórrer a les subvencions, a la dependència de les institucions. I això requereix principalment d’una actitud de sentir-nos responsables, requereix la posició activa de molta gent, la seua col·laboració voluntària. Requereix imaginació, compromís, il·lusió pels assumptes col·lectius, voluntat de transformar el món, el gran i el menut, que ens ha tocat viure i que no ens agrada en tants aspectes. Requereix confiança en la part més valuosa de la gent.

            Els socis, la gent que actua cada dia omplint la casa d’intervencions artístiques i ciutadanes, fent d’aquesta casa una Casa de Bojos com deia Cándido Polo, ens demostra, una vegada més, que eixa part de la societat existeix.