ara.cat, 4 de noviembre de 2019.
Hi ha dues qüestions bàsiques en l’actual procés polític de Catalunya que sorprenen pel seu
contrast amb les experiències que hi hagut al món. Em refereixo a la unilateralitat i al
concepte de majories. En aquesta reflexió deixo de banda els casos de les repúbliques que
van obtenir la independència al desintegrar-se l’URSS i de forma pactada, i tres de les
repúbliques de l’antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Bòsnia i Croàcia) que van patir guerres al ferse
independents.
En el darrer mig segle hi ha hagut diversos referèndums en països que tenien algunes
regions que volien independitzar-se. Deixo de banda també els casos del Quebec i Escòcia,
miralls de l’independentisme català, on les votacions de moment han donat resultat negatiu
i on la població està molt polaritzada, cosa que sempre és motiu de conflictes i incerteses.
Alerta, doncs, a intentar copiar aquests models. Per tant, em centraré primer a observar els
casos més importants des dels anys seixanta –mig segle de moviments secessionistes
d’arreu del món–, que afecten 10 països europeus, 10 d’africans, 10 d’asiàtics i 2 de l’Orient
Mitjà, que fan un total de 46 casos de vindicacions secessionistes –perquè en alguns països
s’ha reclamat més d’una vegada–. És, per tant, un fenomen gairebé universal.
